El diari Ara entrevista a Antoni Anglès, quarta generació de Cerabella i responsable indiscutible del compromís amb la creativitat i el disseny que defineix la nostra cereria.
Voleu conèixer un cerer? Aquí en teniu un dels importants!
La història de la cera és carregada de símbols i nosaltres tenim la sort de fabricar espelmes que, un cop fora del nostre abast, agafen sentit amb els valors donats per les persones que les voldran encendre: des dels desitjos que s’han d’acomplir si es bufen totes les del pastís, a la marca del temps d’Advent que ens avisa de que Nadal ja arriba.
Un dels significats més freqüents lligat a la cera en tota mena de cultures i des de temps antics, és el sentit d’ofrena o agraïment, com en el cas els ex-vots.
A Cerabella hem conservat els motlles originals d’ex-vots que fabricàvem al sXIX i ara els hem recuperat per fer-ne aquestes peces d’una força escultòrica excepcional:
De tant en tant, revisitem els orígens.
El poble que donà cognom a la fundadora de la cereria és un nucli de cases de pedra compactes i silencioses presidides per un campanar auster.
Abella de la Conca s’enfila a la roca com un mirador als conreus d’ametllers i antigues oliveres que, banyats per la llum de novembre, es converteixen en tot un espectacle!
Francesca Abella hagué de deixar el Pallars per anar a Barcelona, però cinc generacions més tard, hi tornem una i altra vegada…
“Per blanquejar la cera, es purifica tot fonent-la, rentant-la i exposant-la a l’aire i a la rosada (…) “*
Estimem aquesta part de la nostra feina que enllaça amb el saber fer antiquíssim de l’ofici de cerer. Un ofici marcat pel temps pausat de les espelmes fetes a mà, creades per persones i per a persones.
Un repàs a la Cyclopaedia de Chambers (1680-1740) o als gravats minuciosos de l’Encyclopédie de Diderot i D’Alembert*(1751-1772), ens descobreixen maneres apreses generació rera generació que han arribat fins als nostres dies. Potser no esperem que la cera es blanquegi sota la rosada, però l’essència de la cereria perviu encara.
El bigoti.
Endevinem que fou l’encant del seu bigoti el què va enamorar a Francesca.
En canvi, les raons d’Emili les coneixem del cert, però en parlarem més endavant quan us ensenyem els seus ben conservats diaris.
Francesca era uns quants anys més gran i la mestressa de la cereria. Emili era un dependent i n’estava de veritat enamorat. El seu casament fou ple de barrets i somriures i és gràcies a ells que estem aquí.
Hem cregut que era just recordar-los.
Francesca Abella, fundadora de la cereria.
Emili Oller i el seu bigoti.
Emili Oller, lliçons d’estil.
Emili , un altre dependent, Francesca Abella i Maria Abella de nena: la següent generació.
La Plaça del Pedró de Barcelona a finals del s.XIX, quan s’hi fundà la Cereria.
Francesca Abella i Emili Oller: el dia del casament.
A més d’espelmes, per Tots Sants tradicionalment s’encenien xinxetes per les ànimes dels difunts. Les xinxetes o animetes són un petit suro amb ble que, en comptes d’usar cera com a matèria combustible, utilitza oli vegetal.
L’origen d’aquest costum enllaça amb les tradicions romanes d’encendre llums d’oli per als esperits dels lars i com en molts d’altres productes amb història, el temps ha modificat les funcions de les xinxetes d’oli que ara il.luminen ocasions molt més lúdiques, siguin sopars o festes.
Proveu d’omplir tassetes o copes transparents amb diferents alçades d’aigua i una mica d’oli d’oliva i repartiu-les per la sala que volgueu decorar. Les flames que suren donen la sensació màgica de ser etèrees i, mentre hi hagi oli, hi haurà flama!
Dissabte vam treure espelmes de molts colors al carrer per poder vendre-les a metres.
Les espelmes d’aniversari Scubi són una versió de les antigues cerilles.
Com que són espelmes flexibles, podem donar-los la forma abans de clavar-les al pastís:
Podem tallar-les petites i grans, rinxolar-les com espirals, doblegar-les dibuixant un cor o combinar-les de colors.
Espelmes moooolt enrotllades!
Avui és el dia de la Candelera, patrona dels cerers.
Diuen que l’origen de la Festa de la Candelera o Festa de la LLum es troba en els antics rituals romans de Parentalia on, en processó, es portaven petites espelmes fins a les necròpolis per guiar l’ànima dels difunts. El cristianisme assimilà aquesta celebració i la Candelera rememora el moment en que Maria presentà Jesús al temple, 40 dies després d’haver nascut, en un ritus de purificació. Tradicionalment, és la Festa de la LLum i es beneeixen les candeles, que tenen virtuts protectores.
Però el dia 2 de febrer és també el punt mig exacte entre l’inici i la fi de l’hivern. Arriben les primeres cigonyes, floreixen els ametllers i els dies es fan més llargs:
“Si la Candelera riu, l’hivern és viu, si la Candelera plora, l’hivern és fora!”
Bon dia de la Candelera!
(Imatge: xilografia anònima)
