Gràcies a la revista Interiores per aquest magnífic article!

Gràcies a la revista Interiores per aquest magnífic article!
En el segle XIX, una dona del Pallars va deixar el petit poble on vivia per a aventurar-se a la ciutat. Francesca Abella va muntar un petit obrador de ciris a la Plaça del Pedró en el barri del Raval de Barcelona, en una època en què la llum del sol s’usava per a blanquejar la cera i les espelmes il·luminaven les nits fosques.
Francesca Abella era una dona forta que va decidir formar-se en l’art de la cereria, tirant endavant una empresa en la qual imprimiria tota la seva determinació i capacitat per a reinventar-se en un temps en el qual els negocis no eren precisament ‘cosa de dones’.
Francesca va derrocar prejudicis i obstacles i va aixecar un negoci pròsper que ha sabut reinventar-se després de gairebé 160 anys. Avui l’empresa Cerabella no sols és un de referent, sinó que vetlla per un llegat de valor incalculable. Una manera d’entendre la cereria des d’un esperit inconformista i valent, respectuós i innovador, com la seva fundadora.
La tradició d’encendre espelmes en la finestra durant les festes és diferent per a cada cultura. Els orígens difereixen segons les creences religioses i fins i tot les regions. No importa d’on vingui la teva família o com celebrin les festes, l’ús de llums s’ha convertit en una tradició utilitzada per molts per a alegrar la teva llar i fer-ho sentir especial durant les festes.
Des de mitjans del segle XVII fins a finals del segle XVIII, el govern britànic va crear lleis opressives en un intent de restringir la pràctica del catolicisme a Irlanda. Durant aquest temps de repressió religiosa a Irlanda, no hi havia esglésies permeses. Els sacerdots catòlics es van veure obligats a amagar-se en el desert en coves.
Els sacerdots tornaven sigilosament a la ciutat durant la nit per a celebrar missa amb altres creients en les seves llars. Durant el Nadal, les famílies catòliques deixarien les seves portes sense clau i una espelma encesa en la finestra per a fer-li saber al sacerdot que era benvingut en la seva llar.
Amb les moltes onades d’immigració irlandesa als Estats Units, la tradició es va arrelar pel món i va continuar evolucionant. Per exemple, en l’època colonial, una espelma encesa en una finestra els deia als viatgers que tenien un lloc segur on quedar-se. L’espelma també va servir com a senyal entre els veïns que la casa estava oberta per a rebre visites i per a il·luminar el camí per als familiars que tornen. Des de Cerabella s’anima a tothom a mantenir aquesta bella tradició històrica, que a més, és una excel·lent excusa per a decorar la teva llar amb estil.
A Cerabella estem orgullosos de la nostra història i dels nostres orígens, que en aquesta ocasió, el suplement Expansión Start Up publica en un magnífic reportatge. Interessant lectura amb curioses anècdotes i bons consells per a les pymes.
Gràcies Expansión por aquest excel·lent reportatge!
La història de Cerabella en “La última Scouting” la revista Marie Claire. Fabulós article que ha elaborat d’acord amb la història de la marca. Un breu resum de qui és Cerabella, i els pilars fonamentals que fan de les seves espelmes “peces d’art” que conviden a la pausa.
Gràcies Marie Claire per aquestes boniques paraules!
Una història que comença, precisament, amb la determinació d’una dona forta i decidida. Una autèntica emprenedora, Francesca Abella, que va arribar a l’ofici en 1862 amb el seu propi obrador i va aixecar un negoci pròsper que avui és emblema de respecte per un ofici on les seves espelmes han sabut sobreviure a més de 160 anys.
Després de més de 160 anys, la Cereria Abella, un establiment emblemàtic de Barcelona, s’ha convertit en un testimoni il·lustre de l’ofici. Una empresa que lidera una producció 100% handmade in Barcelona que combina disseny i tradició i que vol portar a l’espelma, a ser alguna cosa més que un objecte de decoració. Una peça de disseny i funcional, amb creacions pròpies i a mida i amb col·laboracions de creadors de prestigi com Jordi Labanda, Sybilla, Michelle Oka Doner, Toni Miró, Helena Rohner o Muma Soler.
Dins del fabulós llibre “Volar damunt l’aigua” de Peter Greenaway, editat per Merrell Holberton, trobem aquest petit tresor:
“Les espelmes s’encenen per propiciar bons auguris. S’encén una espelma per il·luminar el camí. S’encenen per apaivagar els déus i recordar els qui ens han deixat. En aquesta exposició imaginària, les espelmes se situen a mig camí entre la cera que les ha fabricades i ha creat la seva forma i la seva mística, i el far dedalià, el seu resultat inevitable. Durant els segles els arquitectes han construït fars en forma d’espelmes. Volem que aquest conjunt de cent espelmes enceses representin un centenar de fars. Són una evocació i una guia.” – Peter Greenaway
El diari Ara entrevista a Antoni Anglès, quarta generació de Cerabella i responsable indiscutible del compromís amb la creativitat i el disseny que defineix la nostra cereria.
Voleu conèixer un cerer? Aquí en teniu un dels importants!
La història de la cera és carregada de símbols i nosaltres tenim la sort de fabricar espelmes que, un cop fora del nostre abast, agafen sentit amb els valors donats per les persones que les voldran encendre: des dels desitjos que s’han d’acomplir si es bufen totes les del pastís, a la marca del temps d’Advent que ens avisa de que Nadal ja arriba.
Un dels significats més freqüents lligat a la cera en tota mena de cultures i des de temps antics, és el sentit d’ofrena o agraïment, com en el cas els ex-vots.
A Cerabella hem conservat els motlles originals d’ex-vots que fabricàvem al sXIX i ara els hem recuperat per fer-ne aquestes peces d’una força escultòrica excepcional:
De tant en tant, revisitem els orígens.
El poble que donà cognom a la fundadora de la cereria és un nucli de cases de pedra compactes i silencioses presidides per un campanar auster.
Abella de la Conca s’enfila a la roca com un mirador als conreus d’ametllers i antigues oliveres que, banyats per la llum de novembre, es converteixen en tot un espectacle!
Francesca Abella hagué de deixar el Pallars per anar a Barcelona, però cinc generacions més tard, hi tornem una i altra vegada…